X
Distintius residents zones blaves i verdes
Botó que mostra/amaga menú superior
Botó que mostra/amaga menú lateral
Notícies - Actualitat
Dotze santvicentines, protagonistes d'una exposició per commemorar el Dia Internacional de la Dona
L'exposició es pot visitar al Centre Cívic El Gorg fins al 31 de març

Esperanza CambrolletFàtima ChabouFelisa TerradasIrene Colomé
Laia VilàLoli RamírezMarian DomínguezMelina Lupe Vasquez
    Merche GimenoMilana GayazovaMíriam RobertÚrsula Melzer


L'exposició Dones de Sant Vicenç és una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt que ha estat possible gràcies a la col·laboració imprescindible de dotze dones del nostre poble que han accedit a compartir una part de la seva història de vida amb tots nosaltres.

Les fotografies realitzades per Joan Buch, membre del Grup Fotogràfic Sant Vicenç de Montalt, s'acompanyen d'un breu esbós biogràfic de cadascuna de les dones retratades. El conjunt d'aquestes 13 històries de vida és un reflex del gran potencial humà del nostre poble, que ens dóna una visió de l'evolució del paper de la dona a la nostra societat. Si bé, són molts els avenços que s'han aconseguit en la consecució de la igualtat entre dones i homes, encara ens queda molt camí per recórrer junts.

L'exposició, que arriba a la seva 3a edició, s'emmarca en el programa d'actes dissenyats amb motiu del Dia Internacional de la Dona i es pot visitar al Centre Cívic El Gorg fins al 31 de març.

Esperem que us agradi!


PRESENTACIÓ 'DONES DE SANT VICENÇ' 



Felisa TerradasFELISA TERRADAS

'El proper quatre d’abril, si Déu vol, farà noranta vuit anys que vaig venir a aquest món, a Sant Vicenç, llavors anomenat de Llavaneres, a la casa nº 13 del carrer Sant Josep, més conegut com de Cal Ferrer, per ser l’ofici del meu pare que aquí hi tenia la ferreria i a la vegada era on vivíem. La mare també de Sant Vicenç, era filla dels masovers de Can Mir. Vaig ser batejada al baptisteri de l’Església parroquial, amb el nom de Feliciana, nom que he avorrit des què vaig tenir ús de raó, és per això que em faig dir Felisa. La culpa va ser del oncle Ricardo, que era un xic extravagant i va predisposar a la meva padrina, l’àvia Joaquima, perquè em posés aquest nom tan inusual. Si prescindeixo del nom, la meva infància va transcòrrer amb placidesa, junt amb els meus dos germans petits, la Teresa i en Ramon. En aquells anys, al nostre poble, la gent treballava, sobretot, de pagès, amb les dues variants, els de secà, manant les vinyes, i els de regadiu, cultivant les hortes, aquest últims, quasi tots, com a masovers. Precisament els del Regadiu d’en Mir, eren parents nostres pel cantó de la mare, que els anava a ajudar i quan els senyors tenien convidats donava un cop de mà a la cuinera, d’aquesta manera va aprendre receptes que no eren habituals entre la gent del poble, com la sarsuela, els canelons, etc.. Tots els pagesos portaven les seves eines a llossar i els cavalls o els matxos a ferrar a casa, també o feien de paletes quan se’ls hi gastaven les escarpes. Vaig anar a l’escola amb Doña Angelina , la mestra d’escola de noies  i quasi, sense adonar-me’n  vaig arribar a l’adolescència, coincidint, amb l’esclat de la Guerra Civil.

Poc abans de l’inici de la guerra em vaig prometre amb qui seria el meu marit, en Salvador Puig. El festeig es va interrompre quan l’any següent va tenir que anar al front. Per la meva banda, vaig tenir la primera feina al centre d’acolliment de l’Ambaixada francesa que va instal·lar-se a Can Valls al quedar desocupat, a partir que un escamot de la FAI afusellessin als Germans Gabrielistes, que des de feia més de vint anys havien establert un noviciat en aquesta finca. Junt amb la Lola Puig, germana d’en Salvador i de la Lola Cullell, més coneguda com la Rossa Mèia  ens cuidàvem d’atendre les persones que estaven sota l’empara de l’Ambaixada, rentar la roba, cuinar, etc. També vaig aprofitar el temps per fer el curs de 'Corte y Confección, sistema Marti' mentre em feia l’aixovar.  

En Salvador, amb la retirada, va ser internat a un camp de concentració a França, del quual es va escapolir i quan va arribar a Espanya els franquistes l’empresonaren al camp de concentració d’Horta, del quual va sortir-ne per la Pasqua de l’any 1939. Pel mes de novembre de 1940 ens vàrem casar. Com que tots dos treballàvem a Can Casarramona i Coll, de Mataró, anàrem a viure a aquesta ciutat, en un pis del carrer Beat Oriol i aquí, al cap de deu mesos va néixer la nostra primera filla, l’Anita (després en vindrien cinc més).

Eren anys molt durs, tot just acabada la guerra amb el racionament i l’estraperlo, tot i tenir dos sous - el d’en Salvador d’encarregat- servien de ben poc, ja que els queviures més imprescindibles estaven racionats i per tant escassejaven. Per aquesta circumstancia,  quan l’Anita tenia un any i mig, decidirem tornar al poble, a casa dels meus sogres, que era prou gran i el més important de tot, tenia un hort, criaven gallines i conills i fins i tot engreixaven un porc cada any. En aquesta casa varen néixer en Joan i la Montserrat. En Jaume naixé  a la clínica l’Aliança, al cap de vuit dies d’estrenar la casa nova, on segueixo vivint-hi,  al carrer Ntra. Sra. de Montserrat, de la promoció de cases barates, així se’n deien, que es construïren a Sant Vicenç a finals del anys quaranta. A aquesta casa naixerien dos fills més, en Jordi i l’Assumpció, així que ja erem vuit de colla. Tot i això, encara varen encabir-hi els meus sogres els darrers anys de la seva vida.

Per molta feina que portés una casa amb deu persones, jo tenia que fer quelcom per completar els ingressos, ja que el sou del meu marit no donava per tant. Així va ser com, després que el negoci de fabricació de “panyos” que en Salvador va endegar, se n’anés a norris, varen instal·lar una granja de gallines ponedores, durant uns anys, en els baixos del darrera la casa que havíem ampliat. Més endavant, vaig endegar un petit taller de confecció on inicialment treballàvem pels magatzems Serras de Mataró, posteriorment per a la fàbrica de banyadors Caribe de Llavaneres i finalment, confeccionant roba de criatura per la fàbrica de gènere de punt que el meu marit va aixecar. Criant fills i treballant, tant com podíem, passaren els anys. Els fills, es varen anar casant i marxant de casa. Finalment, de tota aquella colla, és llei de vida, només vàrem quedar en Salvador i jo,  gaudíem dels néts, quan ens el portaven, malauradament, el meu home, va deixar-nos fa disset anys. Déu m’ha donat salut per veure créixer els deu néts i deu besnéts, que m’han alleugerit la falta del marit, uns a Sant Vicenç i altres escampats pel mon a Madrid, la resta d’Europa, Estats Units i la Xina. Qui m’ho havia de dir jo que em moriré havent viscut quasi tota la vida al mateix indret.'





Irene ColoméIRENE COLOMÉ

'Em dic Irene Colomé Real, tinc 19 anys. Vaig néixer el 22 de desembre de l’any 1997 a l’hospital antic de Mataró i des de llavors sempre he viscut a Sant Vicenç.

M’agrada viure aquí, és un poble molt bonic i tranquil, fins i tot massa a vegades, jajaja.

Estic estudiant un Cicle Formatiu de Grau Superior d’Integració Social a l’Institut Puig i Cadafalch, a Mataró, i fent les pràctiques als serveis socials d’aquí del poble. A part, també treballo a una pizzeria a Mataró els caps de setmana.

Durant el meu temps lliure m’agrada sortir amb els meus amics i la meva parella i, sobretot, anar de festa, tant a discoteques (sobretot a la sala Clap, Mataró) com a festes majors a l’estiu.

M’encanta la música, escolto una mica de tot.

Estic enamorada de la platja i l’estiu, per això dono gràcies de viure a Sant Vicenç, té una platja fantàstica!!

Últimament faig més vida a Mataró ja que, a l’estudiar-hi, he fet moltes noves amistats que viuen allà, tot i això intento passar el major temps possible per aquí, amb els meus amics de tota la vida i la meva família.'  





Loli RamírezLOLI RAMIREZ

'Nací en Rute, provincia de Córdoba el 21 de enero de 1947. Llegué a Barcelona en el año 64 con mi familia paterna y nos instalamos en Hospitalet de Llobregat.

En el año 72 me casé y tengo dos hijos y dos nietos preciosos. En el año 80 vine a vivir a Sant Vicenç de Montalt, a Montalpark concretamente. Los primeros años fueron duros pues yo estaba muy integrada en Hospitalet y tuve que empezar desde cero.

Lo principal, encontrar trabajo, que con la crianza de mis hijos me resultaba muy complicado, pero poco a poco y sin correr fui encontrando cosas. Desde entonces he trabajado mucho, domingos, fiestas y meses de verano  y hoy ya jubilada, me siento orgullosa de haber conseguido estar donde estoy gracias a mi trabajo.

Siempre he sido muy sociable y ya antes de jubilarme  participaba en alguna asociación de Sant Vicenç.

La jubilación comportó un cambio substancial en mi vida, mis hijos emancipados, Montalpark y su entorno creciendo, Sant Vicenç también creciendo y claro está cada vez con más participación de la gente. Se han creado nuevas asociaciones a lo largo de estos años y eso me ha permitido hacer muchísimas actividades.

Soy una persona muy activa que necesito estar trabajando y colaborando en todo lo que puedo. Me encanta la actividad física, hago zumba, baile latino, aguagim y he hecho gimnasia de todo tipo. Canto en la coral de Sant Vicenç, toco el tambor en els Gegants y hago teatro play-back en Llavaneres. También me gusta mucho la costura, hago pasword y me encanta la cocina. Mucha gente me conoce por la coca de crema que me sale muy rica.

Y esta es mi vida actualmente, el hecho de poder hacer tantas cosas va con mi carácter y aquí en Sant Vicenç vivo con una calidad de vida nunca antes soñada.

Gracias a todos.' 





Merche GimenoMERCHE GIMENO

Ante todo, muchas gracias por contar conmigo en este día.

Me llamo Merche, tengo 55 años, casada, tengo un hermano y dos bebés... ja, ja! Son mis perritos: Pancho y Nina (seguro que ...  aunque a mí no me conozcáis, a ellos sí). Vivo en Arenys de Mar, pero mi vida transcurre más tiempo en Sant Vicenç de Montalt, donde estoy muy a gusto.

Mi infancia fue muy feliz. Mis padres me enseñaron el amor, la comprensión, el agradecimiento, el respeto y la sinceridad.

Muchas películas me han enamorado como “Los puentes de Madison”, “Mama mía” y “Ghost”.  

Mi cantante favorito es Joan Manuel Serrat, aunque también ahora Pablo Alborán.  

Personajes que me han impactado en mi vida: La madre Teresa de Calcuta, el padre Vicenç Ferrer, Indira Gandhi (personas todas ellas que sin ánimo de lucro han ayudado a los más necesitados).

Mi comida favorita es todo lo que prepara mi marido, aunque en especial “la sopa de cebolla”, que no es que la haga buena, sino que la borda.  

Mis deportes favoritos: el patinaje sobre hielo y alguna que otra maratón (deportes que actualmente no practico) y bailar (que me encanta).  

Un momento especial: la puesta de sol.

Un lugar donde vivir: donde vivo y donde trabajo.  

Un circo: el de Soleil.  

Una profesión: la que tengo, me encanta mi trabajo y las personas que me rodean.  

No creo en los partidos políticos, sino en las personas.

Me encantan los animales, de pequeña mi casa parecía un “pequeño zoo”, hemos llegado a tener: perro, gatos, palomas, patos, tortugas, loro, periquito, hámster y hasta un corderito, que duró dos segundos en casa. Mi madre le dijo a mi padre “o tú o el cordero”. Ya sabéis la respuesta...jaja!!! (Comprensible, pues mi padre, animal que se encontraba en la calle herido, lo traía a casa, además de los que le daban).

Siempre he trabajado en el ramo de la papelería, 27 años como mayorista y 15 compartiendo la vida en Sant Vicenç con Ángel (mi marido). Tenemos la tienda “Tot Guevara”, la cual llaman “el mini Corte Inglés”. Conocí a Ángel cuando era cliente mío en Barcelona, y al jubilarse los dueños, me vine a trabajar con él.

En este pueblo he encontrado gente maravillosa, al principio clientes y después han sido amigos. Me han ayudado en momentos muy difíciles como han sido la hospitalización de los tres meses y medio de mi marido. Gracias a todos ellos, que unos me han acompañado con su coche (no tengo carnet de conducir pues tengo pánico) y me ha sido posible verlo cada día, otros en la tienda, que si un café, que si la cena,.... en fin... nunca llegas a imaginar que la gente se vuelque tanto contigo en esos momentos. Tengo que agradecer a todos ellos su gran corazón, son fantásticos y todos ellos estarán siempre en mi corazón.'  






Milana GayazovaMILANA GAYAZOVA 

'El meu nom és Milana Gayazova. Vaig néixer a Barnaul és una ciutat bastant gran de Rússia, a la zona de Sibèria, que té al voltant de 600.000 habitants.

Sóc la segona de quatre germans entre els quals tinc una bella germana, però sempre em sentia i em sento la primera. Els meus pares em van educar per ser des de petita manaire i rebel. Aquesta actitud amb el temps es va convertir en un exemple pels meus germans. El meu germà en complir 10 anys va anar a viure amb l'àvia per part de la mare. Des de llavors el vaig veure poques vegades, la seva memòria no em deixarà mai, encara que morís massa aviat.

Pels canvis de domicili, els meus estudis els vaig realitzar en diferents col·legis. Al programa educatiu escolar de Rússia es realitzen els estudis de primària, secundària, institut i batxillerat.  

Des de petita m'agradava canviar el lloc d'habitatge, conèixer nova gent. Quan es feia fosc al poble a on ens vam traslladar de la ciutat m'agradava sortir i escoltar el brunzit del tren entre el silenci de la nit que s'escoltava només en aquest moment. Imaginava que algun dia aquest tren se me’n portaria lluny per descobrir nous llocs.

I em va portar fins aquí, a Catalunya, on he descobert l'encant de la seva gent, la seva alegria, el seu bon humor. També m'encanta la gastronomia, concretament la dieta Mediterrània.  

En comparació amb Rússia m’agrada com funciona l’ensenyament aquí, per això vaig decidir reprendre els meus estudis i a hores d'ara em trobo estudiant Osteopatia i Kinesiologia, per completar els meus coneixements com a fisioterapeuta.

Després de vagar per Espanya, he trobat aquí a Sant Vicenç de Montalt la meva llar.'








Úrsula MelzerURSULA MELZER DE PLA

'Soy Ursula, de nacimiento Alemana, pero me enamoré de un catalán y de Cataluña.

Cuando mi marido me propuso venir a Cataluña tuve serias dudas de mi integración, tenía que dejar mis amigos, mi trabajo, mi entorno y el contacto directo con la naturaleza.

No sabía entonces que existía este pueblo maravilloso y acogedor, Sant Vicenç de Montalt.

Aquí he podido descubrir y practicar mis aficiones favoritas como el golf o la jardinería, las dos me permiten estar en contacto con la naturaleza, la cual me da mucha paz y a la que respeto y amo desde que nací.

También  practico el tai-chi, disciplina que me encanta y que me ha permitido tener grandes amistades, aquí en Sant Vicenç.

Me encanta leer y escuchar música, todo tipo de música, pasear por la playa me relaja y mirar el mar me encanta. Es un privilegio poder contemplar el mar cada día!

Sant Vicenç reúne todo lo que necesito; excelentes amigos, vivir entre árboles frente al mar y formar parte del casal “Xurravins” y de l’associació “Donactiva” que  me permiten estar en contacto con mis amigos y conocer gente nueva siempre.

Soy feliz aquí.

Muchas gracias Sant Vicenç de Montalt'




Míriam RobertMIRIAM ROBERT  

'Sóc la Miriam Robert Bartrès, vaig néixer a Mataró fa 44 anys i tinc dues filles, l'Alexandra de 19 anys i la Júlia de 14 anys. Tinc 4 germans, i junt amb els meus pares, formem un gran equip.

Quan era  petita els meus pares es varen traslladar a viure a Llavaneres a on vivia la família de la meva mare. Allà varem muntar un restaurant, L'Oliver, en el qual des de ben petits ens vam posar a treballar. Així doncs, des dels 14 anys treballo en el mon de l'hostaleria, en el negoci familiar.

Al cap de tres anys més o menys, ens va sortir la oportunitat de comprar la Masia de Can Milans a Sant Vicenç, així ho varem fer i varem muntar el Castell de l'Oliver.  Com teníem molta feina amb els dos restaurants, varem decidir vendre el de Llavaneres i varem venir a viure a Sant Vicenç ja fa 26 anys.  

Al Castell he fet una mica de tot, des de cuinera, pastissera, comercial, fins que finalment varem decidir muntar un hotel on hi vivíem, ja que 4 dels fills ja ens havíem casat i es van quedar els meus pares i la meva germana petita vivint al Castell, era massa gran per ells tres. A partir de llavors fins a dia d'avui, sóc la directora del hotel Castell de l'Oliver.

Sant Vicenç és un poble que m'encanta, ens hi vam adaptar molt ràpid, la veritat és que no voldria viure en un altre lloc.

Des de fa 7 anys sóc la presidenta del Patinatge Sant Vicenç  de Montalt, m'agrada aquesta tasca ja que et relaciones amb molta gent i m'agrada ajudar i m'encanta l'esport. Sóc molt tímida,  però una vegada  conec a la gent, ja no tinc res a veure amb la noia tímida del principi, m'agrada molt la broma i ajudar a la gent, estic a favor de la igualtat entre homes i dones en tots els aspectes.

Gràcies a Déu, tinc molt bons amics que m'ajuden a passar els mals moments i una família espectacular.

Ara començo una nova etapa a la meva vida, i tinc una dita molt clara...... Fes-ho, i si tens por, fes-ho amb por.'

Esperanza CambrolletESPERANZA CAMBROLLET

'Soy Esperanza, nací el 1 de marzo de 1947  en Barcelona, en el  barrio del Poble Sec, muy cerca de los teatros y salas de espectáculos que por aquel entonces aquel mundillo estaba en su pleno apogeo.

Mis padres eran profesionales del espectáculo, mi madre era bailarina y mi padre director de orquesta, así es que desde bien pequeña he vivido el ambiente artístico.

 Estuve recorriendo con mis padres teatros y salas por toda España. Después, con 17 años nos trasladamos a vivir a Madrid. Allí, con 19 años, me casé y tuve a mis cuatro hijos, tres chicas y un chico, por desgracia a mi hijo lo perdí en accidente de tráfico con 37 años.

Soy una persona muy activa y tengo la suerte de tener mucha energía, he trabajado en hostelería, también en un bingo, he cosido ropa para indumentaria de teatro y espectáculos de fantasía. Estuve muchos años también atendiendo la bombonería y la taquilla del cine Fantasio en Barcelona.

Hace 19 años, por motivos  de trabajo, me trasladé a vivir a Sant Vicenç, aquí tengo grandes amigos con los que comparto muchas aficiones, entre ellas el baile y la música de todo tipo que son quizás las que más me gustan. Como me viene de familia, me encanta el teatro y el cine me apasiona, está claro que por mis venas corre sangre de artista!  

Actualmente soy voluntaria de la Creu Roja y me gusta participar en las actividades que se hacen en Sant Vicenç. Soy socia del Xurravins y también del Casal d’avis de Caldetes donde hago actividades de todo tipo.

Tengo el privilegio de vivir frente al mar. Como buena piscis me encanta el agua y todo lo relacionado con el mar, la playa y el sol.

Estoy jubilada y disfruto de mi libertad, todo lo que puedo. Tengo a mi hija y a mis dos nietos preciosos, Adam y Carla que me llenan de alegría, así es que no puedo pedir más, tan sólo puedo decir: gracias.'




Marian DomínguezMARIAN DOMINGUEZ  

'Sóc la Marian Domínguez i tinc 28 anys.  

Fa sis anys que treballo com a monitora de menjador a Sant Vicenç de Montalt, concretament a l’escola Sant Jordi, i en fa dos que, a més a més, treballo com a Integradora Social, fent un reforç educatiu als infants del poble.  

És per això que, es podria dir que conec a gairebé tots els infants del poble ja que també vaig estar durant un any a l’Institut Esteve Albert realitzant les pràctiques d’Integradora Social, acompanyada de l’actual T.I.S de l’Institut, la Fàtima Dominguez, que em va ensenyar a posar en pràctica tot allò que havia estudiat.

M’agrada la meva feina i la faig molt a gust, però alhora crec que és important poder gaudir del temps lliure amb els teus; per això aprofito els caps de setmana per sortir a fer excursions per la muntanya amb la meva parella i el meu gos, o per anar a sopar amb els amics o la família entre d’altres.  

Em sento afortunada de la vida que tinc, ja que poc a poc i amb constància vaig aconseguint allò que em fa feliç, i per aquest motiu animo a tothom a que lluiti pels seus somnis.'

Melina Lupe VasquezMELINA LUPE VASQUEZ  

'Hola! Como está? Si me lo permite, me gustaría contarle un poco de mi historia. Decirle que yo soy Melina, nací allá por los años 70 pero cerca de los años 80, en Sucre capital de Bolivia, ciudad colonial nombrada Patrimonio de la Humanidad, soy la segunda de 6 hijos, mi papá el Sr. Julián es sastre de profesión, mi mamá la Sra. Antonia es ama de casa, me enseñaron la responsabilidad, el respeto, el esfuerzo, el agradecimiento y la humildad.  

Mi infancia la recuerdo jugando con mis hermanos, por suerte éramos 6, lo que nos permitía jugar a cualquier juego que nos podíamos imaginar. A los 4 años comencé mi educación en el KinderGarden “Gerardo Vaca Guzmán”, a los 6 años pase a la “Escuela Valentín Abecia” y a los 11 años pase al “Colegio Santa María Eufrasia” regentada por las Hermanas Religiosas del “Buen Pastor”, creo que esta etapa, la del colegio, fue la más bonita,  porque compartí momentos maravillosos e irrepetibles con mis compañeras, que pasaron a ser prácticamente mis hermanas ya que pasábamos muchas horas juntas, pasábamos más tiempo en nuestro colegio que en nuestra casa, pero algún día tenía que terminar, así que a los 17 años termine mi etapa de colegiala  para empezar mi etapa de Universitaria en la Facultad de Tecnología de la Universidad Real Mayor y Pontificia de San Francisco Xavier de Chuquisaca, estudié la Carrera de Ingeniería de Sistemas, aunque también cursé las Carreras de Farmacia-Bioquímica y la Carrera de Matemáticas.

A los 27 años recibí una maravillosa noticia ¡estaba embarazada!, aunque no fue una etapa fácil considero que es un regalo de Dios que me permite cumplir el más grande de todos mis sueños, siempre quise ser madre y ahora que tengo mi hijita a mi lado me siento muy feliz, que si la vida o el destino me quitó algunas cosas o algunas personas o simplemente yo decidí este camino, asimismo me recompenso con el maravilloso regalo que es, ser madre de mi Montse, una niña maravillosa por ser sensible, humilde, cariñosa como ella sola, y sobre todo alegre. Mi Montse le ha aportado a mi vida todo lo que le faltaba, gracias a ella aprendí otra vez a querer, aprendí otra vez a soñar, mi corazón que en esos momentos estaba vacío se llenó otra vez, pero esta vez de AMOR DE MADRE.  

Llegue a este país el año 2004, buscando simplemente tranquilidad, una tranquilidad que permitiese que mi hijita se desarrolle y crezca en plenitud y gracias a Dios la encontré, el cambio no fue fácil, pero poco a poco fui entendiendo, conociendo y queriendo a este país.

Me considero una persona tímida, sensible y miedosa aunque siempre muestro un rostro serio creo que simplemente es un escudo para protegerme, soy soñadora, exigente conmigo misma, me gusta la música y sobre todo bailar, prefiero la radio a la televisión, aunque me encanta ver películas, me gusta cocinar, la repostería y las manualidades y lo que no sé hacerlo me lo invento, creo en la conciencia del ser humano (aunque muchos me dicen que no la tiene), creo en el poder de pedir perdón y en la capacidad de perdonar.  

Supongo que se preguntará, ¿Cuáles son mis defectos? pero como son tantos y nunca terminaríamos, sólo menciono las cosas buenas que creo que tengo.

En pocas palabras esta es mi historia, mi vida, esta soy YO, MELINA, o simplemente ….¡¡¡LA MAMA DE LA MONTSE!!!.'




Laia VilàLAIA VILÀ

'Sóc Laia Vilà Dalmau, filla del poble i popularment coneguda per a molts de vosaltres per a participar en diversos actes, d’entre aquests, concerts, trobades populars i actes públics.  

Vaig néixer l’estiu del 1996, exactament un dimarts 13.

Actualment estic estudiant el tercer any del grau en Relacions Laborals a la Universitat Pompeu Fabra, un grau que m’agrada i que, quan encara estudiava a l’institut, ja tenia decidit que el volia estudiar.

I no, no treballo, més que res perquè la feina per a joves està molt precaritzada i, si aquestes joves som dones, encara més.  Això sí, sempre que puc i tinc la oportunitat (normalment estius i en període de vacances), treballo de monitora, ja que des de sempre, m’han agradat els infants, així que al complir la majoria d’edat vaig decidir-me en treure’m el títol de monitora de lleure, i ja us ben asseguro, que és un mon nou, ple d’innocència i buit de qualsevol estereotip.  

Des de ben petita que m’he format en música, per a aplicar-ho a la cultura popular dels Països Catalans, així que acostumo a ser la noia-orquestra, per la quantitat d’instruments que practico (i que, per sort, tinc facilitat i se’m donen bé).

També m’encanta viatjar, és una de les meves aficions preferides, i tant de bó pogués viatjar més, però viatjar és car i el fet de no treballar, no permet que la meva economia sigui massa àmplia.

A més, des de que tinc ús de raó sóc una persona a la qual li agrada defensar els seus drets i la seva ideologia, per tant, fa un parell d’anys que formo part d’una organització político-feminista, ecologista i catalana, present al poble i a tot el territori, alhora, també formo part d’una organització estudiantil present a la meva universitat, la qual defensem els drets dels universitaris a les universitats públiques.

En part, me n’alegro de ser com sóc, tant combativa i justa ja que, com que la societat no és justa, ni molt menys combativa, es necessita gent així i, ho agraeixo a la meva família, que des de petita, m’han ensenyat i educat per a lluitar per allò que m’agradaria assolir, sense cansar-m’hi.

Sempre he cregut que el Dia de la Dona Treballadora no és únicament el 8 de Març, sinó que les dones treballem sempre, entre setmana, caps de setmana, de dia, de nit, però amb menys drets i menys salari comparat amb els homes, així que, avui, que ja som al segle XXI, ja seria hora d’anar canviant això, després de demostrar que les dones tenim més facilitat per als estudis superiors però, tot i això, les dones ocupem menys espais al sostre de vidre; i no haver d’arribar al 2084, tal i com mostren els estudis, per a poder assolir el mateix salari que els homes, ja que totes nosaltres ja no treballarem.'




Fàtima ChabouFATIMA CHABOU  

'Soy Fatima, nací en Marruecos y vine a España en el año 1990 con mi padre para buscar una vida mejor.

Los primeros años no fueron fáciles, mi padre enfermó y tuvo que marcharse a Marruecos. Yo entonces era muy jovencita, tenía que encontrar un trabajo y encontrar un nuevo domicilio para poder abrirme un futuro aquí en España. Tuve que luchar para ganarme la vida pero tuve la gran suerte de encontrar personas que me ayudaron muchísimo durante aquellos años.  

Una chica española me animó a ir con ella a trabajar. Ella me enseñó a llevar la limpieza y el orden de la casa y pronto pude empezar a trabajar por mi cuenta. Me gusta mi trabajo y actualmente continuo ganándome la vida aquí en Sant Vicenç de Montalt.

Con 20 años me casé y tuve a mis dos hijos, que sin duda han sido la felicidad más grande de mi vida. Al cabo de 12 años me divorcié, decisión difícil pero que me permitió coger las riendas de mi propia vida. Mis hijos son mi motor y verlos crecer y luchar por ellos es mi ilusión. Me encanta ver jugar al fútbol a mi hijo y a mi hija que juega al hockey desde hace ya algunos años.

Me gusta mucho salir de excursión a la montaña con mis hijos, me relaja mucho pasear rodeada de naturaleza y caminar por el paseo marítimo cuando tengo tiempo.

Hago gimnasia para mantenerme en forma y la estética y la ropa me encantan. Quiero aprender corte y confección porque me gustaría poder coserme mi propia ropa.

Tengo un sueño que me gustaría poder cumplir algún día:  viajar a Paris con mis hijos y poder conocer con ellos esa ciudad maravillosa.

Aquí en Sant Vicenç me he sentido muy acogida y reconocida. Tengo grandes amigos con los que comparto mis ratos libres y que siempre me dicen lo luchadora y valiente que soy.

La verdad es que me siento muy orgullosa de sacar a mis hijos adelante con mi trabajo y dedicación. Muchas gracias a Sant Vicenç y a todos mis amigos.'



OAC DE L'AJUNTAMENT
Publicat el 14.03.2017
COMPARTIR
Comparteix al FacebookCompartir a Twitter

C/ Sant Antoni, 13 - 08394 Sant Vicenç de Montalt

^