El camí de l'escola Núria Saavedra i Àlex Saavedra El camí de l'escola Núria Saavedra i Àlex Saavedra P R E S E N T A C I Ó Es fa difícil retornar a l'espai mític de la nostra infantesa i no recordar una i mil històries de quan anàvem a escola. Són records que remouen sentiments que tenim ben guardats i que ens parlen d'una de les èpoques més belles de la vida, més intensa i més innocent. És durant aquests anys que obrim els ulls, descobrim l'entorn --persones i paisatges--, teixim amistats, somniem, juguem, ens divertim... Amb EL CAMÍ A L'ESCOLA, la Núria Saavedra ens convida a rememorar bons moments, a persones com tu o com jo que ja portem molts anys sobre les espatlles, i també ens re- gala l'oportunitat de recuperar per als nostres infants la memòria històrica del poble, es- tablint espais de relació entre generacions. L'autora ha volgut compartir amb nosaltres els seus records, vivències i anècdotes d'un temps que ja ha passat. Per poca memòria que es tingui, és fàcil constatar que Sant Vi- cenç de Montalt i el seu terme municipal han canviat molt en pocs anys. Tant, que sovint ens costa recordar com era la vida en el passat; i no parlem pas d'un passat remot, sinó d'una època viscuda per molta gent que encara tenim entre nosaltres. Aquest conte obre la porta perquè els més menuts i menudes de casa surtin del seu entorn més immediat i puguin situar-se en el lloc dels qui van viure altres experiències força di- ferents de les seves. Els records de la Núria prenen força amb les il·lustracions plenes de vida del seu nebot Àlex, que ha estat capaç de captar uns instants senzills i dolços d'una època que no és la seva i immortalitzar esplèndidament la suma de les petites històries viscudes per la seva tia. Llegiu tantes vegades com us vingui de gust aquest conte que teniu a les mans. Estic convençut que és un estímul magnífic perquè els nostres infants prenguin consciència del passat, adquireixin un major sentiment de pertinença al poble i valorin els canvis succeïts sobre els quals gira aquesta història. Javier Sandoval Carrillo Alcalde de Sant Vicenç de Montalt L a Natàlia està nerviosa i emocionada alhora. Avui, després de molt de temps d'intentar trobar una data que a totes els anés bé, soparà amb les seves amigues d'infan- tesa, les de tota la vida. Han passat uns quants anys d'ençà de l'última vegada que es van trobar. Ja se sap, el temps corre, la vida passa i de vegades no ens adonem del valor que tenen les coses importants, com l'amistat. S'està acabant d'arreglar davant del mirall per acudir a la cita quan, contemplant la seva imatge reflectida, el pen- sament li vola molt i molt lluny, a un altre temps i una altra època. Es veu amb vuit anys, corrent amb les seves amigues Sònia, Amanda, Lola, Maria Antònia i Mònica cap a l'escola pel seu camí preferit, el camí de l'escola. 4 E l camí de l'escola... Ara ja no queda gairebé res d'aquell camí que feien cada dia, quatre vegades, molts nens i nenes de Sant Vi- cenç per anar a col·legi. Era un camí de sorra. Que bé que s'ho passaven la Lola i la Sònia, les més petites, jugant amb els tolls d'aigua i el fang que s'hi feia quan plovia. I que enfadades que es posaven les seves mares quan les veien arribar d'escola xopes i brutes de fang de cap a peus! Doncs això, era un camí de sorra, més o menys planer --segons l'edat que tinguessis!--, envoltat de garrofers, ametllers, esbarzers, camps de conreu... i també de mis- teri. 6 U na part del camí passava sota un pont que comuni- cava la carretera que va direcció a Torrentbò amb la masia de Can Gasull. Depenent de l'època de l'any, aquest pas sota el pont quedava més fosc i llòbrec, i llavors els nois o noies més grans s'inventaven històries de por que espan- taven els més petits. Somriu al mirall. Recorda com l'Arnau, un noi molt i molt alt, germà d'una amiga de la seva mateixa edat, més d'un cop havia de pujar algun nen o nena a collibè perquè tenia por. Que bo que era l'Arnau! I quina paciència que tenia amb els més petits! 8 A mà esquerra del camí, anant cap a l'escola, hi havia la masia de Can Gasull. Una masia com Déu mana, que es deia abans. Tenia una casa aïllada, una era, oliveres, camps de conreu, cirerers, un hort i una bassa, que servia per recollir l'aigua de la pluja, per regar l'hort i per rentar les verdures als habitants de la masia, però que era una gran atracció per als menuts quan anaven a estudi. 10 A la bassa hi habitaven uns éssers fantàstics que creixien i creixien i passaven de ser minúsculs puntets ne- gres, els capgrossos, a granotetes encantadores, possi- bles prínceps blaus per a algunes princesetes o elements d'investigació per a l'Amanda. Ella era, sens dubte, la més agosarada de totes, la més salvatge i amant de la natura. Se sabia el nom de totes les plantes remeieres, de tots els arbusts i les males herbes, perquè a casa seva els hi havien ensenyat. Més d'una ve- gada havia quedat ben esgarrinxada agafant mores per menjar-se-les o repartir-los-les. Quin mal de panxa que els agafava si les mores eren massa verdes! Però quina tra- pella més encantadora i saberuda que era l'Amanda! 12 E n alguna ocasió, ella i la Maria Antònia s'havien en- filat pel bosquet que hi havia per sobre el pont a buscar espàrrecs i portar-los a casa com a trofeu. Com n'estaven d'orgullosos els seus pares de tenir unes filles tan espavi- lades! Torna a somriure al mirall. Si algú la veiés, pensaria que no toca ni quarts ni hores. Quins records més bonics! La Natàlia era la més poruga de totes, la més assenyada, deien els grans. Quan a les seves amigues se'ls acudia al- guna cosa, sempre intentava convèncer-les que el que vo- lien fer no era bona idea, però mai no li feien cas. Després ho celebrava perquè reien d'allò més totes plegades en viure l'aventura. 14 C om aquella vegada que s'havien enfilat al cirerer per aconseguir "arracades", els ramells de cireres que es pen- javen primer a les orelles per cruspir-se-les tot seguit, i el masover de la masia els havia sortit al pas cridant-los per foragitar-les. Elles, totes, Natàlia inclosa, tot i no haver-s'hi enfilat, corrien cames ajudeu-me per allunyar-se tant com podien d'allà, mentre es cargolaven de riure. 16 A quell camí de l'escola era ideal per mirar d'on venia el vent, per badocar. Sobretot quan florien els ametllers o quan sortien les ametlles. Era aleshores quan s'enfilaven als arbres i jugaven a veure qui n'agafava més. S'asseien sota l'arbre mateix i, amb la pedra més grossa que troba- ven, picaven les ametlles per aconseguir el saborós fruit que guardaven sota la closca. Quants viatges al lavabo ha- vien hagut de fer per haver-se menjat les ametlles massa verdes! Ara ja no somriu al mirall, sinó que es peta de riure re- cordant les trapelleries que feia de petita amb les seves amigues en aquell camí màgic, discret, misteriós, però ple de diversions, que els menava a l'escola. 18