La cama que no volia caminar Georgina Dalmau Sanleandro i Jordi Mont Alsina La cama que no volia caminar Georgina Dalmau Sanleandro i Jordi Mont Alsina P R E S E N T A C I Ó Hem deixat enrere un any diferent, marcat per la pandèmia i el confinament; un any que ho ha tras- tocat tot i en el qual hem hagut de deixar de veure somriures, de donar la mà, de fer abraçades i de relacionar-nos com ho fèiem abans que arribés la COVID-19. A canvi, ens ha regalat temps per va- lorar la natura i el nostre entorn més proper, però, sobretot, temps per gaudir més que mai de la fa- mília, tot i que també ens ha fet trobar a faltar d'altres familiars i amistats. Durant els mesos forts del confinament, les famílies vam haver de canviar els nostres costums; molts adults vam deixar d'anar a la feina per fer teletreball i els infants van deixar d'anar a l'escola, de veure els seus amics i de fer activitats de lleure per estar-se a casa. Ara bé, aquests mesos tan di- fícils per a tothom també ens han regalat coses bones, com poder estar junts i compartir temps i activitats amb els nostres fills i filles; cantant, jugant, xerrant, cuinant, dibuixant i també explicant contes. Contes d'avui i contes d'ahir que ens agradaven de petits i que han anat passant de generació en generació sense que el pas dels anys faci disminuir el seu atractiu. A molts adults ens agrada llegir perquè vam gaudir de molt bons moments amb els pares o avis explicant-nos històries. Quan un adult explica un conte a un infant, tots dos en surten beneficiats, ja que a més d'enfortir els llaços d'afecte, els contes ajuden els nens a vèncer els seus propis temors i a reconèixer les seves habilitats. Així mateix, quan dediquem una estona als nostres fills llegint-los un conte, fem que se sentin especials. L'objectiu de molts d'aquests contes és transmetre'ns el missatge que la vida ens sorprendrà amb algunes dificultats i que, enfrontant-nos-hi, podrem trobar-hi solucions. També transmeten valors que ens acompanyaran sempre; valors com els que descobrireu en aquest conte que ara teniu a Primera edició abril 2021 les mans. La cama que no volia caminar és una preciosa història creada per la Georgina Dalmau, il·lustrada pel seu home, en Jordi Mont, i inspirada en la seva família, en especial els seus fills Abril Edita Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt i Àlex. © d'aquesta edició Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt La Georgina i en Jordi ens han fet un regal preciós en forma d'un conte que espero i desitjo que us © del text Georgina Dalmau Sanleandro proporcioni moments entranyables mentre compartiu lectura amb els vostres fills i filles. © de les il·lustracions Jordi Mont Alsina Cuideu-vos! Disseny i impressió La Impremta d'Argentona Dr. Samsó, 39 · Argentona · Tel. 93 756 07 20 DL.: B 6042-2021 Víctor Llasera i Alsina Alcalde de Sant Vicenç de Montalt H i havia una vegada una nena que es deia Abril, tenia set anys i, com a qualsevol nena de la seva edat, li agradava molt jugar, riure i anar al parc. També li agra- dava molt fer bromes; es passava els dies prenent el pèl a la gent! La seva broma preferida era fer veure que queia i es feia mal a la cama. Llavors anava coixa dies sencers i feia anar de corcoll els amics, les mestres i els seus pares. Ella reia molt veient com tothom es pensava que s'havia fet mal de veritat. La portaven al metge a curar-se i, al final, res de res. Un dia, sense saber per què, la cama es va deixar de moure de veritat. Ho va anar a explicar als seus pares i van pensar que tornava a fer la brometa de sempre, i no li van fer massa cas. L'Abril insistia i plorava, però, per als seus pares, era la mateixa broma de sempre. Fins que, al cap de tres dies, el seu germà Àlex, estranyat que la broma durés tant, se la va creure. Li va demanar que li ensenyés com pujava i baixava les escales de casa i així podia comprovar per ell mateix que li deia la veritat. Mentre l'Abril baixava les es- cales de casa, l'Àlex la va fer callar... --Xist --li va dir el seu germà--. Que no ho sents? --El què? --Xist. Sento una veu! 4 I tots dos van callar. Mentre l'Abril mirava de moure la cama, ho van sentir clarament. Era una veu que se sen- tia molt a prop, malgrat que era molt fluixeta. Sentien com deia clarament: «És que ja no vull caminar més, estic molt bé sense moure'm!». Es van quedar parats i l'Abril inten- tava moure la cama. «Que us dic que no vull caminar més!». --Abril, és la teva cama? --va dir l'Àlex estranyat. --És clar que soc la seva cama! --va contestar la veueta. --Ostres! No me'n sé avenir --va dir l'Abril--. I com és que et sentim? --Estic farta que intentis fer-me caminar. No em vull moure i prou! --I com és que ja no ho vols? --li va preguntar l'Abril, sense acabar de creure que estava parlant amb la seva cama. --Estic més còmoda així. Sense moure'm. M'agrada. Es va posar molt trista. Si ja no podia moure la seva cama, ja no podria jugar, ni córrer, ni patinar! No tenia ganes de sortir de casa ni fer res de res. L'endemà, fent el cor fort, es va atrevir a anar al parc. De seguida, però, es va atabalar molt. Tots els nens i nenes corrien amunt i avall i ella no podia fer res de tot allò. Va acabar plorant en un racó després d'intentar pujar en una bicicleta i caure'n. 6 M entre estava al terra, es va adonar que algú l'es- tava cridant: --Abriiil! Abriiil! En un primer moment, va espantar-se molt, i va anar tan ràpid com va poder amb una sola cama a buscar la seva mare, que no entenia res de res i, malgrat que estava una mica escarmentada amb les bromes de la seva filla, la va creure i la va animar a buscar on era qui fos que l'es- tigués cridant. Segurament eren alguns nens que li volien fer alguna broma. Així que anaven caminant cap allà a on havia sentit que la cridaven i l'únic que hi havia era un bas- sal. De dins del bassal i inesperadament, va sortir una fada ben petita volant! Es va posar just davant de l'Abril i li va dir: --Hola Abril! Per què plores petita? La mare de l'Abril no se'n sabia avenir! --És que la meva cama diu que ja no vol caminar, que està molt bé sense moure's! --Mmm... --la fada anava rumiant--. Espera un mo- ment. La fada es va posar davant la cama i van començar a parlar totes dues. Se sentia molt fluixet i no van entendre res de res. L'Abril i la seva mare estaven molt sorpreses, no es podien imaginar que hi haguessin fades als bassals del parc i menys que parlessin amb les cames! Finalment, la fada els va dir: --Ja sé què li passa: és el típic cas de la cama gan- dula que ja no es vol cansar! La fada els va dir el seu nom, es deia Huelín. Els va ex- plicar que per motivar un altre cop la seva cama a moure's havien d'anar fins a la font del Mal Pas que hi havia molt a prop del camí de la Ferradura, a la zona de muntanya que els quedava a prop de casa seva, al Maresme. --Però has de tenir en compte que hauràs de trobar la manera d'enredar la teva cama per fer-la caminar. Sinó, no hi podràs arribar mai a la font del Mal Pas! --va dir la Huelín abans de desaparèixer pel bassal d'on havia sortit. 8 D it i fet! L'endemà al matí, l'Abril i la seva família es van preparar les motxilles per anar a fer una bona ex- cursió. Van acostar-se amb el cotxe fins a la cadena del Tintorer i des d'allà van començar a caminar. Al principi, la cama no es volia moure i el pare de l'Abril i l'Àlex va tenir una idea. --Per què no li cantem una cançó? Segur que es dis- traurà i podrem anar avançant! I així van començar a cantar-li tots quatre: «Cama, ca- meta, ben mandroseta, vine a caminar i podràs menjar!». Contra tota esperança, va funcionar! Sentien la veueta de la cama que es queixava, deia que tenia gana, son i que estava cansada. Cada cop que cantaven aquesta cançó la cama rondinava, però, mentre ho feia, no s'adonava que l'Abril l'anava movent i de mica en mica caminava. Tot el camí miraven de fer tota mena de coses per dis- treure la cama: l'Àlex feia pessigolles a la cama; la mare li deia acudits; l'Abril li explicava endevinalles i el pare s'in- ventava cançons. Al cap de molta estona enredant la cama, van arribar a la font del Mal Pas! Estaven conven- çuts que a la font hi trobarien alguna mena d'aigua mà- gica que faria que la cama de l'Abril deixés de queixar-se. Per això va ser una gran sorpresa arribar al lloc i veure que a la font no hi havia aigua! Van estar mirant una bona estona si hi havia algun botó per engegar-la i l'Àlex en va trobar un, estava molt amagat entre unes plantes al da- rrere de la font. --Veniu! He trobat una cosa que potser ens pot ajudar --va dir. 10 T ots van córrer per veure el botó i l'Abril, sense pensar-ho dues vegades, el va prémer! Sorprenentment, va aparèixer un holograma que sortia de la font del Mal Pas. Era un vídeo projectat a l'aire on hi apareixia la fada Huelín. --Benvinguts a la font del Mal Pas! --deia la fada--. Si heu arribat fins aquí és perquè heu fet una de les coses més difícils: enredar la cama per arribar fins a la font. En- horabona! Malgrat tot, sento dir-vos que amb això no n'hi ha prou! Ara toca enredar-la una mica més, perquè, per activar el raig d'aigua de la font, heu de fer-ho des de dalt del cim del Montalt! És molt important que no porteu a coll l'Abril! Ho ha de fer tot per ella mateixa, sinó, per molt que arribeu al Montalt, la font del Mal Pas no s'activarà mai! Ah! I un últim consell: mireu amb atenció i escolteu bé tot allò que us trobareu al llarg del camí. Si tot va bé, ho aca- bareu necessitant. I l'holograma va desaparèixer. Estaven força desanimats perquè no s'imaginaven pas que els tocaria seguir caminant, però la fada havia estat molt clara i l'Abril tenia moltes ganes que la cama caminés. Per tant, sense rumiar-s'ho gaire, de seguida es van posar en marxa en direcció al cim del Montalt. 12 E l camí cada cop era més carregós. La cama no volia caminar i seguien pensant en coses per enredar-la. En alguns moments, l'Abril demanava als seus pares que la portessin a coll, però, amb això, la fada Huelín havia sigut molt clara: ho havia de fer tot ella sola. Mentre pujaven cap al Montalt, es fascinaven amb les vistes espectaculars del mar. Vivien tan a prop d'aquell lloc tan bonic... Com és que no hi havien anat mai? Al cap de poca estona, entraven en un bosc ple d'alzines i ro- ques cobertes de molsa, s'hi respirava màgia i una calma molt especial. Els pares de l'Àlex i l'Abril n'havien sentit a parlar, però mai havien tingut ocasió de veure els nans de les alzines. Van quedar molt sorpresos de veure'ls! Feia tant temps que ningú els veia, que es pensaven que no existien. Eren éssers molt petits i, en aquells alzinars, n'hi havia moltíssims! Corrien i s'enfilaven als arbres mentre reien. A l'Abril i a l'Àlex se'ls va enganxar el riure i, al cap d'una estona, als seus pares també. De tant en tant, ha- vien de parar per agafar aire! El més curiós del cas era que la cama també reia sense parar i tot el tram dels alzi- nars el van poder fer sense massa problemes. Després dels alzinars, van començar a veure roures i, per sorpresa de tots, van aparèixer els nans dels roures! Se'n van adonar perquè l'Àlex va exclamar: --Mireu! Un homenet descansant dalt d'un roure! N'hi havia per tot arreu! Eren tan afortunats...! Veure nans era difícil, però veure els de les alzines i dels roures el mateix dia era del tot impensable! Els nans dels roures eren molt mandrosos i els agradava descansar. També cantaven, però ho feien sempre amb cançons tranquil·les que feien venir son. I justament aquella música tranquil·la cantada per aquells nans tan curiosos els va fer venir ganes de descansar. L'Abril estava fent un gran esforç: això d'estar tota l'estona inventant jocs per distreure la cama era d'allò més esgotador! 14 U n cop asseguts, mentre menjaven l'entrepà, se'ls va acostar un dels nans: --Hola! --Hola! --va contestar l'Àlex. --Què feu per aquí? --Anem cap al cim del Montalt! --va dir l'Abril--. Com és que t'acostes a parlar amb nosaltres? --És que la meva feina és vigilar qui entra al bosc màgic dels castanyers. Són arbres mil·lenaris que tenen una gran saviesa i, si no s'hi va amb bones intencions, el bosc dels castanyers és impossible de trobar. M'ha dit la Huelín que necessiteu passar per aquest bosc per arribar al Montalt. --Sí --va dir el pare de l'Abril--. La seva cama no vol caminar i necessitem activar l'aigua de la font del Mal Pas. --Mmm... --va rumiar el nan--. És cert que, si voleu activar el mecanisme de la font, necessiteu passar pel bosc màgic dels castanyers. Per un moment, se'l veia capficat, i es van pensar que el nan no els deixaria passar, però de seguida va deixar escapar una rialla per sota el nas. --Ui! No us espanteu! Des del primer moment he vist que teniu bones intencions. Seguiu recte i d'aquí poca es- tona veureu els primers castanyers! 16 I així va ser com van aconseguir el permís per seguir endavant i passar pel bosc dels castanyers, un bosc se- cret que és impossible de veure si no hi vas de part d'una fada. L'entrada era preciosa! Hi havia roures que s'entre- llaçaven formant un arc, com donant pas a un bosc ple d'arbres mil·lenaris. Van passar per l'arc i es van quedar tots quatre ben bocabadats! I va ser això el que va fer que la cama de l'Abril es quedés parada de cop. --Ohhh! --se sentia la veu llunyana de la cama--. Ara no vull caminar més. Em vull quedar aquí, mirant aquest bosc tooot el dia... I tots van estar d'acord amb la cama i es van asseure en silenci. Sentien unes veus que xiuxiuejaven entre elles. Resulta que eren els castanyers! --Ei! Que ho sentiu? --va dir l'Àlex. --El què? --li va contestar l'Abril. --Doncs unes veus? --Jo només sento la meva cama que no es vol moure gens. --No, no! No és la teva cama. Són uns xiuxiuejos. Eren els castanyers que parlaven entre ells. Explica- ven coses molt antigues, coses mil·lenàries. Parlaven d'aquells boscos on hi havien passat moltes coses al llarg de la història: hi havien viscut persones, se n'hi havien amagat moltíssimes més i hi havia hagut batalles o colles d'amics anant-hi a passar tardes per jugar-hi. Va ser cu- riós perquè un dels arbres també parlava de llocs llun- yans, de castanyers que vivien molt lluny i que tenien panxes en lloc de dits, o de boscos plens d'animals sal- vatges en illes petites. 18 L 'Àlex es va posar a escoltar-los i va sentir que deien que l'aigua de la font del Mal Pas, que anava per sota terra, era de les preferides dels castanyers. Es va acostar cap a un d'ells i li va preguntar: